Un mur per reduir distàncies a Manresa

05 nov. Un mur per reduir distàncies a Manresa

Un mural de prevenció d’estereotips és un pas més per trencar prejudicis entorn dels menors migrats no acompanyats

Són incomptables els missatges que podem sentir al carrer i llegir a les xarxes socials que vinculen de forma generalitzada el col·lectiu de joves no acompanyats del Bages (i de tot Catalunya) amb la criminalitat. És per això que, des de Casa Flors Sirera i l’Ajuntament de Manresa, vam promoure un taller de quatre sessions amb deu joves de centres d’acollida del Bages, que va culminar amb un mural de prevenció d’estereotips.

L’objectiu principal era que els joves, dirigits per l’artista local Txema Rico, trobessin en aquest mural urbà un espai per expressar-se i, per tant, van ser ells els que van definir, en la forma i el fons, el missatge que finalment es va plasmar al carrer de Na Bastardes de Manresa.

Les persones dinamitzadores de l’activitat van planificar i iniciar el projecte amb il·lusió però amb la desconfiança del que sap que hi ha dinàmiques que no es reverteixen amb un mural. I amb la mateixa desconfiança van arribar els joves a la primera sessió de coneixença. Tot i això, vam intentar generar un espai de seguretat i d’intimitat.

No podem deslligar la persona dels seus condicionants. De les seves experiències. Del seu context. Mentiria si digués que soc capaç de posar-me en la seva pell amb vivències tan complicades en la majoria de casos. Havent d’abandonar les seves famílies i arribar sols a una ciutat nova per viure una vida digna. Però sí que puc intentar entendre’ls, sense jutjar-los, i empatitzar amb la seva situació.

Aquest clima de confiança va permetre que tots i totes ens anéssim apropant una mica més, que poguéssim conèixer les experiències dels altres, les seves pors i els seus projectes de futur. Però també ens va permetre confirmar que molts centres d’acollida estan desbordats, la qual cosa no permet fer una atenció personalitzada dels joves. L’evident manca de recursos públics, la burocràcia que impliquen els processos de regularització, la manca de pisos emancipadors i de projectes per a joves que superen la majoria d’edat provoca que el pes majoritari dels processos d’integració d’aquests joves recaigui en l’administració local. I aquesta, sovint, no té ni les eines, ni els recursos, ni tampoc les competències.

Els drets i les responsabilitats

No per evident cal obviar que tots els ciutadans tenim uns drets fonamentals que haurien d’estar garantits pel simple fet de ser ciutadans. I són els estats els que tenen l’obligació de garantir aquests drets fonamentals, que inclouen el dret a l’habitatge, a la salut pública i a l’educació, entre molts altres. Com a ciutadans, evidentment, també tenim responsabilitats, i una d’elles és la d’instar les institucions públiques a garantir l’aplicació d’aquests drets, que no és econòmica i sí innegociable.

Un estigma que pesa massa

Mentre pintàvem la paret de maons, uns dels joves ens explicava que habitualment col·laboren amb entitats socials de la ciutat, amb Creu Roja i la plataforma d’aliments, per exemple, i es mostrava molt predisposat a seguir vinculant-se amb entitats del ter-ritori. Ho feia amb un punt d’impotència perquè és conscient de l’estigma que pateix per ser un jove migrant que viu temporalment en un centre d’acollida.

És difícil protegir-se del bombardeig constant d’informacions alarmants que alimenten la desconfiança i la por. En canvi no són tan freqüents les informacions que destaquen les seves accions positives per a la comunitat. De la mateixa manera és molt més habitual llegir i escoltar queixes sobre les activitats delictives d’algun d’aquests joves, que denúncies sobre les condicions en què generalment viuen i que els impedeixen tenir una vida digna.

I com revertim aquestes dinàmiques aparentment enquistades i inamovibles? Entitats de base com els grups de suport mutu sorgits a tots els barris de la ciutat són exemples del fet que és possible generar relacions horitzontals i bidireccionals amb aquests joves. També són moltes les entitats consolidades al territori que treballen fa anys per fer possible la seva integració: Creu Roja, Dones Al Noor, Integració i Concòrdia, PAH Bages i Bages per a Tothom…

Implicar-se col·lectivament és un dels camins. Repensar-nos individualment n’és un altre. Reduir les mirades de desconfiança, no deslligar els joves de la seva història i les seves circumstàncies, posar en quarantena les informacions que ens arriben a través d’alguns mitjans i xarxes, trencar la dicotomia nosaltres/ells i entendre la diversitat com un element enriquidor de la societat són les petites lluites que podem dur a terme individualment.

Amb el mural del carrer de Na Bastardes no busquem netejar consciències amb una capa de pintura. Ens agradaria remoure-les. Capgirar-les. Eliminar els filtres que ens allunyen dels que considerem diferents de nosaltres. Per a molts el mural és un acte insignificant que està lluny d’aconseguir aquest objectiu. Però per a les persones voluntàries que vam participar en el taller per fer-lo durant els quatre dies va ser un altre pas per reduir les barreres inexistents que ens separen. I en queden molts per fer.

Article publicat originalment a la Pàgina Solidària del Regió7.